de desembre 08, 2010 Wikileaks, una (bona) pel·lícula d'espies

Dimarts van tenir al Pantalles Domèstiques del Matí de Catalunya Ràdio el privilegi de ser els primers que van donar la detenció de Julian Assange per part de la policia britànica, després d'haver-se entregat. I llavors va venir l'allau d'informacions sobre l'assumpte. Ho he llegit diverses vegades aquests dies però no hi estic gens d'acord. Wikileaks té tots els ingredients, tots, per ser una bona, una gran pel·lícula (o novel·la) d'espies. Té tecnologia (encriptació de fitxers, fugida de servidors, rèplica d'arxius confidencials arreu de la xarxa), té alta política (cables de les ambaixades nord-americanes, una secretària d'estat que s'ha de menjar la brossa d'altres compares anteriors, mandataris mundials bruts, mentiders, indignes, bojos, fetitxistes, masclistes, mitjamerdes, pinxos o malcarats), té l'element de dignitat personal (un soldat gai, preocupat pels drets ciutadans, amb consciència social que decideix esbombar el que sap per raó de la seua feina), té vanitat (un cap d'un web d'Internet poderós, que capitalitza l'atenció pública del món en benefici del seu propi ego), té conspiració (un estat que ha de cedir a les pressions d'un altre per acusar un home d'uns crims que sap que no ha comés només per poder entregar-lo després) i té l'element d'intriga i xantatge (un arxiu encriptat amb informació realment confidencial que només es podrà llegir si el protagonista resulta mort o "neutralitzat"). Algú realment pot pensar que no és una magnífica novel·la d'espies i intriga, un thriller tecnològic i psicològic impressionat? Va home! Qui pense que això no és el millor que ha passat a Internet en els darrers deu anys, és que no s'ho ha mirat fredament? A vore ara com acaba...