de desembre 16, 2012 @mariusserra, el xaman de les paraules

Els sentiments són, per definició, irracionals. No la manera en que els mostrem, que té un component cultural i educacional molt elevat, sinó com els experimentem en el niu de l'ànima on els dits de la sociabilitat no poden arribar. És allà, en el reducte verge de la irracionalitat on mana l'instint per damunt del trellat. Hi ha persones que, quan obtenen un gran èxit, les admires. N'hi ha d'altres que les enveges. També n'hi ha que et produeixen rebuig per considerar que no ho mereixen. Fins i tot n'hi ha que t'encenen en còlera. I tot això, abans de passar pel garbell la raó, la cultura, l'educació o l'interés. Ara bé, hi ha una categoria molt especial de persones que, quan les veus obtenir un gran triomf el sentiment més primari, el més despullat de tota racionalització que et genera és felicitat. Són persones que, quan les veus pujar a un escenari a recollir un Sant Jordi, quan les veus amb els ulls llasmant d'eufòria i energia, quan les veus sotmetent les paraules a la seua voluntat amb un assot de setí experimentes felicitat. I només felicitat. En aquell lloc salvatge on l'arquitectura bastida per assegurar la convivència no arriba, el xaman de les paraules, Màrius Serra em desperta felicitat quan el veig pujar a arreplegar el Sant Jordi. Abans de llegir la novel·la, abans de 'cuinar' els sentiments, abans de la reflexió, de la contextualització i una pila més de coses que acaben amb 'ió', em sent feliç pel Màrius. Felicitats, company!